M'agrada aquest aclariment d'alumne. Una vegada em van explicar que la paraula alumne venia del llatí a-lumni, que vol dir, sense llums. I si haig de ser sincera, a partir d'aquest dia, aquesta paraula m'enfuriasmava, em sobrepassava... Però em reconforta veure aquesta valoració, poder tractar l'alumne com a subjecte actiu del procés d'aprenentatge. M'imagino que si no fos així, ja no estaríem estudiant el que estudiem.
I també m'agrada buscar la diferència entre saber i creure. Teòricament, com moltes altres coses, és molt evident la diferència que comporta. Però un cop hi ets dins, ho estàs treballant, no és tan fàcil declarar si estem parlant d'una premisa que és o que creiem que és. Tanmateix, no podem oblidar que el "creure" ens ha ajudat a seguir endavant en molts moment d'inestabilitat, de desinformació... Vaja, que ens hem fiat de la intuïció.
L'altre dia llegia un fragment del llibre de Eulàlia Bosch " Un lloc anomenat escola" i posava un exemple d'una mestra que no va saber respondre a la resposta de la seva alumna de cinc anys: "Senyoreta, tu et creus tot el que dius?".Fa dies que dono voltes a aquesta pregunta i em sincero dient que encara no he trobat LA resposta.
Fa temps em van preguntar "en què creia" em va servir per iniciar un canvi i començar a establir un marc a la meva vida, i una de les accions conseqüents és compartir aquest màster amb vosaltres.
Tengo la impresión de que entre el saber y el creer para un alumno/a hay un camino necesario y muy importante: aprender. Para ser guiado se necesita la voluntad de aprender y en ese sentido nuestros alumnos/as creen en lo que hacemos y decimos, luego lo someten a su juicio, a su filtro. ¿Podemos aprender de quien no nos resulta creíble?
Pienso en que son capaces de diferenciar, algunos en mayor medida que otros. Es posible que mientras más sepan, mayor capacidad tendrán de creer en un saber o mientras más crean mayor capacidad tendrán de saber entontrar esta diferencia.
A vegades encara recordo la veu d’una mestra preguntant-me: -On es troba Nàpols?- vacil·lant vaig dir: -Crec que a Itàlia.- i va dir-me: -Creure es creu a la església, però aquí has de saber.
La primera dicotomia alumne-subjecte, em fa venir directament al cap seguint una associació d'idees el concepte "objecte". En resum, la idea que comentava més amunt la Cèlia: alumne com a subjecte actiu davant un objecte d'aprenentatge. Personalment com a mestra de nens i nenes prefereixo el terme "infant"; i en aquest cas actiu davant no tan sols d'uns objectes, sinó també d'unes experiències a viure.
La segona dicotomia saber-creure, em recorda una frase que vaig sentir en la meva estada a Reggio i és "un infant a après alguna cosa quan és capaç d'explicar-la a un altre". És a dir, pot saber quelcom de memòria o per repetició, però si no se la creu i és capaç de fer-la seva fins que no sap posar-li les seves pròpies paraules.
Jo diria que els nins quan són petits saben, no creuen. És a dir, un infant està segur del que diu perquè ho sap, o pel contrari s'ho "inventa" o et diu no ho sé. És així com ens feim grans que incloem la paraula CREURE.
Cuando tenía 12 años hicimos en el cole la obra de teatro " un sombrero de paja de italia". Yo hacía de baronesa y en el ensayo general que hacíamos en el Auditorio de cornellá, de los nervios, se me olvidó todo mi papel. Mi padre, que me ayudaba en casa a ensayar, me dijo " si se te olvida tu tienes que pensar que eres la baronesa, te lo tienes que creer". Y eso fue lo que hice, empecé a improvisar, porque yo era la baronesa. El maestro me dijo " qué Estela, no te sabes tu papel no? y yo le dije- Yo me lo creo.
PD: Estuve castigada una semana sin patio por contestar al profe.
Fa díes que cerco que m' explica aquesta frase... Així que poso l'accent en mi: em considero alumne, com a persona que cerca, es qüestiona, aprèn... Penso que totes les persones hauríem de ser-ho sempre. Del binomi saber-creure no sempre sóc capaç de diferenciar-ho. I la veritat és que tampoc m'importa massa. Potser perquè mai m'han agradat les categoritzacins dicotomiques. Existeixen molts matissos! Hi ha quelcom que sé i crec segur( i els hi dic als nens i nenes): hi ha coses que no sé i les estem construint junts.
Estic d'acord amb el que diu Nadia. Mai deixem de ser alumnes. Això ens enriqueix a nosaltres i, com no, als nostres alumnes.
Sobre la dicotomia saber-creure Ortega y Gasset deia “las ideas se tienen y en las creencias se vive”. El desenvolupament d'un alumne-subjecte depén de la gent que l'envolta i del tipus de sistema educatiu. La qüestió llavors, seria si el nostre sistema fomenta el desenvolupament d'alumnes-subjectes o si bé és tot el contrari.
M'agrada aquest aclariment d'alumne. Una vegada em van explicar que la paraula alumne venia del llatí a-lumni, que vol dir, sense llums. I si haig de ser sincera, a partir d'aquest dia, aquesta paraula m'enfuriasmava, em sobrepassava... Però em reconforta veure aquesta valoració, poder tractar l'alumne com a subjecte actiu del procés d'aprenentatge. M'imagino que si no fos així, ja no estaríem estudiant el que estudiem.
ResponderEliminarI també m'agrada buscar la diferència entre saber i creure. Teòricament, com moltes altres coses, és molt evident la diferència que comporta. Però un cop hi ets dins, ho estàs treballant, no és tan fàcil declarar si estem parlant d'una premisa que és o que creiem que és. Tanmateix, no podem oblidar que el "creure" ens ha ajudat a seguir endavant en molts moment d'inestabilitat, de desinformació... Vaja, que ens hem fiat de la intuïció.
L'altre dia llegia un fragment del llibre de Eulàlia Bosch " Un lloc anomenat escola" i posava un exemple d'una mestra que no va saber respondre a la resposta de la seva alumna de cinc anys: "Senyoreta, tu et creus tot el que dius?".Fa dies que dono voltes a aquesta pregunta i em sincero dient que encara no he trobat LA resposta.
ResponderEliminarFa temps em van preguntar "en què creia" em va servir per iniciar un canvi i començar a establir un marc a la meva vida, i una de les accions conseqüents és compartir aquest màster amb vosaltres.
Tengo la impresión de que entre el saber y el creer para un alumno/a hay un camino necesario y muy importante: aprender. Para ser guiado se necesita la voluntad de aprender y en ese sentido nuestros alumnos/as creen en lo que hacemos y decimos, luego lo someten a su juicio, a su filtro. ¿Podemos aprender de quien no nos resulta creíble?
ResponderEliminarPienso en que son capaces de diferenciar, algunos en mayor medida que otros. Es posible que mientras más sepan, mayor capacidad tendrán de creer en un saber o mientras más crean mayor capacidad tendrán de saber entontrar esta diferencia.
ResponderEliminarA vegades encara recordo la veu d’una mestra preguntant-me: -On es troba Nàpols?- vacil·lant vaig dir: -Crec que a Itàlia.- i va dir-me: -Creure es creu a la església, però aquí has de saber.
ResponderEliminarLa primera dicotomia alumne-subjecte, em fa venir directament al cap seguint una associació d'idees el concepte "objecte". En resum, la idea que comentava més amunt la Cèlia: alumne com a subjecte actiu davant un objecte d'aprenentatge. Personalment com a mestra de nens i nenes prefereixo el terme "infant"; i en aquest cas actiu davant no tan sols d'uns objectes, sinó també d'unes experiències a viure.
ResponderEliminarLa segona dicotomia saber-creure, em recorda una frase que vaig sentir en la meva estada a Reggio i és "un infant a après alguna cosa quan és capaç d'explicar-la a un altre". És a dir, pot saber quelcom de memòria o per repetició, però si no se la creu i és capaç de fer-la seva fins que no sap posar-li les seves pròpies paraules.
Jo diria que els nins quan són petits saben, no creuen. És a dir, un infant està segur del que diu perquè ho sap, o pel contrari s'ho "inventa" o et diu no ho sé.
ResponderEliminarÉs així com ens feim grans que incloem la paraula CREURE.
Qui creu, pot,
ResponderEliminarqui pot creu en ell mateix,
qui creu en ell mateix sap,
qui sap és competent...
Cuando tenía 12 años hicimos en el cole la obra de teatro " un sombrero de paja de italia". Yo hacía de baronesa y en el ensayo general que hacíamos en el Auditorio de cornellá, de los nervios, se me olvidó todo mi papel. Mi padre, que me ayudaba en casa a ensayar, me dijo " si se te olvida tu tienes que pensar que eres la baronesa, te lo tienes que creer". Y eso fue lo que hice, empecé a improvisar, porque yo era la baronesa. El maestro me dijo " qué Estela, no te sabes tu papel no? y yo le dije- Yo me lo creo.
ResponderEliminarPD: Estuve castigada una semana sin patio por contestar al profe.
Fa díes que cerco que m' explica aquesta frase...
ResponderEliminarAixí que poso l'accent en mi: em considero alumne, com a persona que cerca, es qüestiona, aprèn... Penso que totes les persones hauríem de ser-ho sempre.
Del binomi saber-creure no sempre sóc capaç de diferenciar-ho. I la veritat és que tampoc m'importa massa. Potser perquè mai m'han agradat les categoritzacins dicotomiques. Existeixen molts matissos!
Hi ha quelcom que sé i crec segur( i els hi dic als nens i nenes): hi ha coses que no sé i les estem construint junts.
Estic d'acord amb el que diu Nadia. Mai deixem de ser alumnes. Això ens enriqueix a nosaltres i, com no, als nostres alumnes.
ResponderEliminarSobre la dicotomia saber-creure Ortega y Gasset deia “las ideas se tienen y en las creencias se vive”. El desenvolupament d'un alumne-subjecte depén de la gent que l'envolta i del tipus de sistema educatiu. La qüestió llavors, seria si el nostre sistema fomenta el desenvolupament d'alumnes-subjectes o si bé és tot el contrari.